«Color carn»: una etiqueta apresa i una mirada que hauria d'estar en constant revisió
A moltes aules dels anys vuitanta i noranta, demanar entre nosaltres el «color carn» era un gest habitual. Enmig dels Plastidecors, dels llapis de colors i de les ceres, aquella expressió designava un to rosat clar, i tothom semblava entendre quin havia de triar. Sovint, els mateixos mestres i les mateixes mestres feien servir el nom i ens el validaven en les indicacions per pintar un rostre, unes mans o un cos.
Una convenció aparentment insignificant que també ensenyava a mirar. En posar nom a un únic color com a «color carn», una pell determinada es convertia en la referència implícita per representar qualsevol persona. Les altres necessitaven una explicació, una barreja o un altre nom. Després, al cap dels anys, vàrem passar el color carn al color "salmó" o "rosat". No obstant això, el canvi de terminologia en algunes aules arribava al cap de trenta anys.
Encara avui dia, ja sigui en botigues de materials de Belles Arts, plataformes on-line i papereries, les referències del malaurat "color carn" coninuen vigents. Només fent la cerca ja n'he trobat una desena...
Així doncs, fàcilment podem tornar a aquell record i preguntar-nos què apreníem ( o el temps verbal hauria de ser en present), a més de pintar, quan acceptàvem aquella etiqueta. Quines imatges del món es transmeten a través dels materials escolars? Quines persones s’hi poden reconèixer fàcilment i quines han de buscar altres maneres de representar-se?
La visita amb l’alumnat d’Art de 4t d’ESO de l'Escola Solc a El culte a la bellesa, al CCCB, em va fer reprendre aquestes preguntes. Entre les propostes de l’exposició, Humanæ, d’Angélica Dass, ofereix un punt de partida especialment suggeridor per continuar-les a l’aula i poder estirar del fil.
En aquest projecte fotogràfic, l’artista retrata persones i associa el fons de cada imatge a un color de la paleta Pantone, obtingut a partir d’una petita mostra del nas de la persona fotografiada. Els retrats, vistos conjuntament, despleguen una diversitat cromàtica que qüestiona les etiquetes «blanc», «negre», «groc» o «rosa» amb què s’han classificat les persones.
El procediment és precís, però la pregunta que obre desborda qualsevol mostrari: què passa quan observem els matisos que les paraules han simplificat? Cada fons recull un to concret de pell; cap codi de color pot explicar qui és aquella persona.
Des de l’educació artística, ens interessa aquesta trobada entre observació, llenguatge i representació. Mirar un retrat, preparar una barreja o escollir un color són decisions que poden fer visibles les convencions que hem après. El mateix exercici de pintar ens permet posar-les a prova.
M’agradaria portar aquesta reflexió a una petita unitat didàctica: començar pel record del «color carn», observar els retrats de Dass i experimentar amb les mescles. Buscar diversos matisos d’una mateixa pell, registrar els intents i reunir-los en una composició col·lectiva. Deixar que l’experiència amb els materials també generi preguntes.
En tot cas, la pròpia artista ja ens ofereix una base per iniciar col·laboracions al voltant del seu projecte, aquí hi ha l'enllaç de com diverses escoles han portat la proposta " THE COLOURS WE SHARE" a les aules: https://angelicadass.com/preorder-the-colors-we-share/
Us deixo també aquest enllaç a una entrevista molt enriquidora amb l'artista que ens ocupa : https://aprendemosjuntos.bbva.com/ca/especial/de-que-color-es-un-lapiz-de-color-carne-angelica-dass/
La intenció és que l’alumnat pugui reconèixer com una decisió visual sosté una idea i com una paraula quotidiana pot convertir una particularitat en norma. També que pugui revisar-la amb eines pròpies: mirant, pintant, comparant i argumentant.
.jpeg)
No comments:
Post a Comment