Desbordar la norma: una visita a «El culte a la bellesa» amb els d'ART de 4t d'ESO

 Desbordar la norma: una visita a «El culte a la bellesa» amb els d'ART de 4t d'ESO 

Hi ha exposicions que se’ns fan curtes perquè voldríem continuar mirant, escoltant i conversant. Ahir ens va passar amb El culte a la bellesa, al CCCB. Ens va encantar, i vam sortir amb la sensació que encara ens quedaven moltes coses per descobrir.

Durant la visita vam parlar de bellesa canonitzada: de les formes, els rostres i els cossos que hem après a reconèixer com a ideals. Però també de qui queda fora d’aquests models. Qui decideix què és bell? Com es converteix una preferència en una norma? I què passa quan un cos la desborda?

La conversa va derivar a l'aparició dels primers miralls,i com al Renaixement, al s.XIV,  a la possibilitat de contemplar la pròpia imatge. Mirar-se sembla un gest quotidià, gairebé insignificant, però obre moltes preguntes: què busquem en el reflex? Què hi reconeixem? Amb quines imatges, referents ens comparem?

Com a docent d’art, m’interessa especialment aquesta possibilitat de passar de l’observació a la pregunta. Aprendre a mirar implica reconèixer formes, colors i materials, però també revisar les idees que condicionen la nostra mirada. Allò que ens sembla natural, desitjable o perfecte també es pot discutir.

Una de les propostes que ens va sorprendre va ser Beauty Sensorium, dedicada a la cosmètica del Renaixement. Apropar-nos a olorar d'aquelles preparacions ens permetia pensar en els vincles entre bellesa, experimentació i coneixement. Darrere de les cremes, perfums, els olis i les receptes hi havia també dones expertes i coneixedores de les propietats dels materials, els combinaven i transmetien allò que havien après. Una peça que convida a preguntar-nos quins sabers hem reconegut com a ciència i quins han quedat relegats a l’àmbit domèstic, i a l'àmbit de l'estètica. Ens va sorprendre de l'existència de cremes solars, però que feien tanta pudor que les havien de "camuflar" amb encens...o tantes altres coses més, com cremes antiarrugues. De nou, topàvem amb la norma que ho acaba encotillant tot.

La idea d’una bellesa que encotilla prenia una dimensió ben concreta davant de la vitrina amb cotilles i unes sabatetes minúscules vinculades a la pràctica històrica de l’embenat dels peus de les nenes a la Xina. Així de cru era el cànon de bellesa ideal en aquella època i els alumnes i les alumnes van quedar molt impressionats. Aquella mida tan petita ens feia pensar en els cossos que havien hagut d’adaptar-s’hi, en el dolor i en les limitacions de moviment que podia comportar assolir un ideal de bellesa.

La vitrina ens permetia tornar a una de les preguntes que travessaven la visita: fins a quin punt una norma estètica pot arribar a modelar físicament un cos? I, mirant aquells objectes des del present, quines exigències sobre la nostra aparença hem après a considerar normals? Quines hem deixat totalment enrere, i quines han arribat per substituir tiranies sobre els cossos?

Més endavant, els retrats de Humanæ, d’Angélica Dass, ens oferien una altra manera de mirar els cossos: aturar-nos en la diversitat real dels tons de pell, en els matisos que les etiquetes simplifiquen. Del cos que s’ha d’ajustar a un motlle a la mirada que aprèn a reconèixer-ne la singularitat. Un recorregut especialment suggeridor per continuar treballant des de l’art.

La visita ens deixa un fil per continuar treballant a l’aula: observar com es construeixen els ideals de bellesa, reconèixer-ne les exclusions i explorar què apareix quan desbordem la norma