( transcript i reflexions de 19/10/2015 )
NARRATIVA
La crisi de la representació:
Cezanne, Magritte, Michael Jackson i David Lynch.
"Memento"
Ens trobem immersos en un qüestionament constant.
Es tracta de la incertesa de la representació i dels objectes artístics propis de l'era actual, la postmodernitat.
Primer de tot, hauríem de poder definir qué és l'art, en el context ( època, moment, història) que vivim?
De la Modernitat a la Postmodernitat molts artistes van intentar i han intentat qüestionar-se què és l'art, i per tant, la representació i els objectes fruit de l'art i de la nostra "perspectiva".
# Incertesa # qüestionament #heterogeneïtat
Va fer el que podríem dir, un desdoblament de la perspectiva, es va inventar la perspectiva múltiple a la pintura. ( Picasso també ho va fer uns anys després)
Evidentment, en un clar cas d'emulació del que llavors era la novedosa tècnica en aquella època la Fotografia, comentat anteriorment.
Anem una mica enrere: si ens remuntem al Renaixement, sabem que l'art en aquell moment era una imposició política, i marcada per les lleis que imposaven els mecenes, els marxants i per últim lloc de la piràmide del poder, l'estament eclesiàstic.
Per contra, amb el naixement de l'art Modern passem de la cultura de la representació a un art de DIÀLEG, un art dialògic que aposta per la identificació amb l'espectador, també coneixedor i manipulador de coneixement.
D'aquesta manera, la representació entra en decadència i en revisió constant.
Cézanne revisita els valors apresos, els confronta i en crea de nous, com artista paradigmàtic de l'inici de l'art modern. La idea és "dialoguem el coneixement", aquest coneixement que ja està en mans de tothom i no de les èlits com havia passat al Renaixement, i al segle XVIII. El que abans era correcte pot ser avui incorrecte, desfasat i incoherent.
Es tracta doncs, del sorgiment de veus discordants contra les imposicions culturals i polítiques.
Alguns artistes a tenir en compte que aborden la qüestió d'un coneixement inamovible, com a fracàs societal, serien el ja citat Cézanne, Picasso, Magritte, Michael Jackson, David Lynch i el també cineasta Spike Lee.
Personalment, trobo interessant aturar-nos a David Lynch. Un exemple molt gràfic del que és una crisi de la representació, el secret del coneixement, el llindar de la veritat i l'ocult.
Backyard Oasis, The Swimming Pool in Southern California Photography, 1945 - 1982. I David Hockney Palm Springs Art Museum Palm Springs, CA
En aquest cas, és fàcil de percebre i entendre la no veracitat de la nostra percepció, perspectiva de la realitat. Tot pot ésser qüestionat i reavaluat. El nostre punt de vista pot ser fragmentat.
Vegem-ne més exemples com seria el vídeo clip de Michael Jackson, en què per primera vegada en el videoart hi ha una fusió de cares, i es transformen literalment les faccions i es superposen realitats i percepcions. Per tant cares amb ètnies diverses es van fonent les unes amb les altres.
Recordo molt bé quan el video clip va aparèixer a les pantalles de les cases. Jo tenia exactament deu anys!
NARRATIVA
La crisi de la representació:
Cezanne, Magritte, Michael Jackson i David Lynch.
"Memento"
Ens trobem immersos en un qüestionament constant.
Es tracta de la incertesa de la representació i dels objectes artístics propis de l'era actual, la postmodernitat.
Primer de tot, hauríem de poder definir qué és l'art, en el context ( època, moment, història) que vivim?
De la Modernitat a la Postmodernitat molts artistes van intentar i han intentat qüestionar-se què és l'art, i per tant, la representació i els objectes fruit de l'art i de la nostra "perspectiva".
# Incertesa # qüestionament #heterogeneïtat
Durant el Reniaxement, i gràcies al descobriment i desenvolupament de la perspectiva, la visió s'erigí com una ÚNICA possible. Aquesta visió única i imperant era la de l'home ( no neutral, sinó masculí)i caucàsic i culte.
La perspectiva,en aquest cas s'ha d'entendre com un aparell de distorsió, i condicionador, sobre l anostra manera d'entendre el món.
Com ja veurem més endavant, amb la irrupció de la fotografia al s. XIX, que es qüestiona de manera sistemàtica aquesta construcció homogeneïtzant i etnocentrista ( i androcentrista) de la realitat.
Com ja veurem més endavant, amb la irrupció de la fotografia al s. XIX, que es qüestiona de manera sistemàtica aquesta construcció homogeneïtzant i etnocentrista ( i androcentrista) de la realitat.
És per això, que actualment, la idea de l'arbre com a única representació del coneixement, i de la representació d'aquest ha quedat obsoleta i desfasada. L'abre és una ramificació perpètua, arrels que es multipliquen i es divideixen.
Tal com dèiem, es tracta doncs d'una crisi de la representació.
Posem com a exemple, Cézanne, en tant que artista que va qüestionar i desafiar la seva educació,el seu context i el seu moment històric.Tal com dèiem, es tracta doncs d'una crisi de la representació.
- Conclusió: S'incorporen nous i múltiples punts de vista. ( Cézanne, Hockney, Juan Antonio López)
Va fer el que podríem dir, un desdoblament de la perspectiva, es va inventar la perspectiva múltiple a la pintura. ( Picasso també ho va fer uns anys després)
Evidentment, en un clar cas d'emulació del que llavors era la novedosa tècnica en aquella època la Fotografia, comentat anteriorment.
Anem una mica enrere: si ens remuntem al Renaixement, sabem que l'art en aquell moment era una imposició política, i marcada per les lleis que imposaven els mecenes, els marxants i per últim lloc de la piràmide del poder, l'estament eclesiàstic.
Per contra, amb el naixement de l'art Modern passem de la cultura de la representació a un art de DIÀLEG, un art dialògic que aposta per la identificació amb l'espectador, també coneixedor i manipulador de coneixement.
D'aquesta manera, la representació entra en decadència i en revisió constant.
ANTONIO LÓPEZ
Lavabo y espejo (1967)
Cézanne revisita els valors apresos, els confronta i en crea de nous, com artista paradigmàtic de l'inici de l'art modern. La idea és "dialoguem el coneixement", aquest coneixement que ja està en mans de tothom i no de les èlits com havia passat al Renaixement, i al segle XVIII. El que abans era correcte pot ser avui incorrecte, desfasat i incoherent.
Es tracta doncs, del sorgiment de veus discordants contra les imposicions culturals i polítiques.
Alguns artistes a tenir en compte que aborden la qüestió d'un coneixement inamovible, com a fracàs societal, serien el ja citat Cézanne, Picasso, Magritte, Michael Jackson, David Lynch i el també cineasta Spike Lee.
Personalment, trobo interessant aturar-nos a David Lynch. Un exemple molt gràfic del que és una crisi de la representació, el secret del coneixement, el llindar de la veritat i l'ocult.
Inland Empire, David Lynch
Si bé és cert que l'art ha de servir per crear més esquerdes, vies, camins...i sovint el sistema, malauradament, s'encarrega de desactivar aquest procés. Anomenat, precisament, DESACTIVACIÓ.
Cal fer émfasi que és en especial des dels mitjans de comunicació de masses es desactiven els mecanismes, les facetes polièdriques dels artistes.
Cal fer émfasi que és en especial des dels mitjans de comunicació de masses es desactiven els mecanismes, les facetes polièdriques dels artistes.
La crisi de representació va estretament lligada a una crisi de la veracitat; sobretot sorgida amb el naixement de l'ERA DIGITAL. Tot pot ser mentida, tot pot ser veritat. Res és el que sembla.
Memento és una pel.lícula que toca de ple la desestructuració del que vertebra la narració tradicional dels fest. Cosa que provoca en l'espectador una incertesa i angoixa pel fet no saber mai què passa ni què passarà ni en quin moment cronològic es troba l'escena.
La fragmentació dels punts de vista i l'alteració de la veu narradora en la història es troba, per exemple, en literatura en l'obra "Ulysses" de James Joyce o bé, la més recent "Freedom" de Jonathan Franzen.
Personalment, crec que el cinema mostra molt sovint simbolismes, metàfores narratives, i moltes possibilitats.
A "Do the right thing" de Sike Lee ho podem comprovar, com aquesta narrativa també es trenca i es fa més plàstica des del punt de vista social.
Un cineasta que ho ha explotat molt i des dels seus inicis, als anys 1960, és Woody Allen. Ja mencionat en aquest mateix blog.
A "Stories of New York", un film que consta de la mirada de quatre directors de cinema, entre ells Woody Allen, trobem un dels múltiples recursos que utilitza per deformar fins l'infinit el fil narratiu de la seva història. Malgrat que podem discutir la originalitat dels seus personatges, de la seva ambientació, paisatges psicològics, i un llarg etcètera, Woody Allen és el "king" de la
La mare de Sheldon, el protagonista principal, es troba atrapada en el no-res, en l'atmosfera espiritual sobre Nova York, i persegueix el seu fill, de manera corregida i augmentada.
O bé trobem en Annie Hall aquest exercici de memòria in situ quan el protagonista recorda els seus companys d'escola i els "jo"s delsnens parlen amb el jo d'adult, a l'actualitat cronològica del film:
Memento és una pel.lícula que toca de ple la desestructuració del que vertebra la narració tradicional dels fest. Cosa que provoca en l'espectador una incertesa i angoixa pel fet no saber mai què passa ni què passarà ni en quin moment cronològic es troba l'escena.
Memento, de Christopher Nolan.
La fragmentació dels punts de vista i l'alteració de la veu narradora en la història es troba, per exemple, en literatura en l'obra "Ulysses" de James Joyce o bé, la més recent "Freedom" de Jonathan Franzen.
Personalment, crec que el cinema mostra molt sovint simbolismes, metàfores narratives, i moltes possibilitats.
A "Do the right thing" de Sike Lee ho podem comprovar, com aquesta narrativa també es trenca i es fa més plàstica des del punt de vista social.
Un cineasta que ho ha explotat molt i des dels seus inicis, als anys 1960, és Woody Allen. Ja mencionat en aquest mateix blog.
A "Stories of New York", un film que consta de la mirada de quatre directors de cinema, entre ells Woody Allen, trobem un dels múltiples recursos que utilitza per deformar fins l'infinit el fil narratiu de la seva història. Malgrat que podem discutir la originalitat dels seus personatges, de la seva ambientació, paisatges psicològics, i un llarg etcètera, Woody Allen és el "king" de la
O bé trobem en Annie Hall aquest exercici de memòria in situ quan el protagonista recorda els seus companys d'escola i els "jo"s delsnens parlen amb el jo d'adult, a l'actualitat cronològica del film:
"Annie Hall", 1979, Woody Allen
"Mother, " David Hockney, 1985
PROPOSTA D'EXERCICI
Un dels exercicis que es pot proposar per tal d'explorar la crisi de la representació és fer-se 5 fotos de la vostra habitació, i moure'n l'angle cada vegada com ho va fer el cèlebre David Hockney.
A mode d'exemple per realitzar l'activitat, cito Hockney de nouUn dels exercicis que es pot proposar per tal d'explorar la crisi de la representació és fer-se 5 fotos de la vostra habitació, i moure'n l'angle cada vegada com ho va fer el cèlebre David Hockney.
En aquest cas, és fàcil de percebre i entendre la no veracitat de la nostra percepció, perspectiva de la realitat. Tot pot ésser qüestionat i reavaluat. El nostre punt de vista pot ser fragmentat.
Vegem-ne més exemples com seria el vídeo clip de Michael Jackson, en què per primera vegada en el videoart hi ha una fusió de cares, i es transformen literalment les faccions i es superposen realitats i percepcions. Per tant cares amb ètnies diverses es van fonent les unes amb les altres.
Recordo molt bé quan el video clip va aparèixer a les pantalles de les cases. Jo tenia exactament deu anys!
No comments:
Post a Comment